El cabell va ser l'última cosa d'assecar-se.
Quan ja vam ser lluny del mar,
quan les paraules i la sal barrejades en nosaltres
van desunir-se en un sospir,
el teu cos va deixar de mostrar senyals
d'una terrible antiguitat.
Debades vam oblidar algunes coses a la platja
per tenir un pretext per a tornar-hi.
No hi vam anar més.

I ara recordo aquells dies cadascun amb el teu nom,
com els noms que porten els vaixells.
Recordo com entre dues portes obertes
vam veure un home pensarós,
i com miràvem els núvols amb l'antic esguard
heretat dels nostres avantpassats
quan esperaven pluja,
i recordo com de nit, quan es refredava el món,
el teu cos guardava l'escalfor encara una bona estona
com el mar.


I. A.

(Trad. de M. F.)