.

2008-09-02T21:19:00.013+02:00

"I...m e n t r e...s e c...a l...b a l a n c í ,...d ' e s q u e n a...a l...d i a,

p e n s o...q u e...é s...h o r a ,...t a l...v e g a d a,

d e..c a n v i a r..d e..c o s t u m s..i..q u e..h e..d ' e m p r e n d r e

r e f o r m e s...r a d i c a l s .

................................................N o...s é...q u i n e s ,...p e r ò ,

c a r...l e s...p a r e t s...e s t a n...m o l t...p r i m p a r a d e s ,

e l...s o s t r e...f o r a d a t ,...i...l e s...e s q u e r d e s

s ó n...t a n t e s...q u e...e l...d i f í c i l...é s...d e...v e u r e

q u è...f a l l a...m é s.

. . . t r e m o l o...d e...m i r a r - t e ;

c o m...d i r é...m a i...e l...t e u...e n c í s ?"

.

Kill the gun

2008-07-10T09:40:00.003+02:00

Noches del mes de junio

2008-06-25T16:04:00.003+02:00

A Luis Cernuda

Alguna vez recuerdo
ciertas noches de junio de aquel año,
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba,
nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.

Eran las noches incurables
y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.

Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser més que un hombre, cuánto quise
morir
o soñé con venderme al diablo,
que nunca me escuchó.
Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.

J. G. de B.

23 de juny de 1918

2008-06-23T14:53:00.001+02:00

Nit. Revetlla de Sant Joan. – Cap al tard, la gent escombra i rega els carrers. Les acàcies fan una olor dolça i espessa. Les criatures transporten tota mena d’andròmines per cremar a les fogueres. El poble, tan crepuscular sempre, s’anima una mica. Gent a les terrasses dels cafès. Les llums públiques no semblen tan grogues com els altres dies. Passen unes noies mudades. Deuen anar en una o altra festa major. Deixen un perfum dolç a l’aire, embafador. Si hi anés –penso–, què hi faria? Quan es fa vespre, hi ha un cel blau fosc immens. Buidor angoixosa, opressiva.

He sortit tard de casa. Tot ha estat ja cremat. En l’aire flota una olor, un gust de suro socarrimat i refredat. La gent fa anar al llit les criatures. Encara se’n veu alguna amb una ditada de negre al front o a la cara, que vol saltar sobre els focs extingits. A les cantonades, hi ha una mica de caliu sota les cendres. Fa una nit dolça, quieta, i, quan l’olor de fum s’esvaeix, l’aire té una qualitat de seda. A les portes de les cases, immòbils, mig adormida, la gent para, asseguda i silenciosa, la fresca –com si les flames s’haguessin emportat els pàlpits de les vides i haguessin quedat, només, figures de cera.

[extret d'ací]

5 de juny

2008-06-05T17:06:00.001+02:00

Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare –que ho comprèn tot– fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d'ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L'alcohol em fa molt de mal... però tinc tanta set! A més, m'acosto a l'alcohol amb una mena d'il·lusió que m'abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d'atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l'esperit us haguessin crescut desmesuradament! L'esperit se'm fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.

J. P.

[la continuació aquí]

2008-05-29T20:54:00.004+02:00

El cos és un instrument per calcular
l'astronomia de l'esperit.
Mira a través d'aquest astrolabi
i esdevindràs oceànic.

جلال الدين الروم

[trad. de M. M.]

2008-05-27T21:53:00.002+02:00

El cabell va ser l'última cosa d'assecar-se.
Quan ja vam ser lluny del mar,
quan les paraules i la sal barrejades en nosaltres
van desunir-se en un sospir,
el teu cos va deixar de mostrar senyals
d'una terrible antiguitat.
Debades vam oblidar algunes coses a la platja
per tenir un pretext per a tornar-hi.
No hi vam anar més.

I ara recordo aquells dies cadascun amb el teu nom,
com els noms que porten els vaixells.
Recordo com entre dues portes obertes
vam veure un home pensarós,
i com miràvem els núvols amb l'antic esguard
heretat dels nostres avantpassats
quan esperaven pluja,
i recordo com de nit, quan es refredava el món,
el teu cos guardava l'escalfor encara una bona estona
com el mar.

I. A.

(Trad. de M. F.)

2008-05-26T22:55:00.003+02:00

"Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Jeia de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, aixecant una mica el cap, podia veure’s un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual amb penes i treballs s’aguantava el cobrellit, a punt d’acabar de lliscar fins a terra. Les seves múltiples potes, llastimosament primes en comparació amb les seves proporcions, s’agitaven desvalgudes davant els seus ulls..."

Cultura és...

2008-05-10T15:20:00.001+02:00

Cultura és tot allò on pots demanar descompte impunement: llibres, és cultura. Gastronomia, no és cultura. Teatre, és cultura. Moda, no és cultura. Etc. Hi ha qui s'encandalitza perquè els escriptors volen guanyar diners! A l'autor d'una guia de viatges no li retreuen això, però algú que es dediqui a la literatura és imperdonable que signi llibres per Sant Jordi. No deuen llegir gaire, aquests. O, almenys, no deuen llegir gaires biografies d'escriptors.

El llibreter

2008-05-07T16:46:00.001+02:00

Atansa el pinzell a la cara de la dona, dubta un instant, el posa sobre els seus llavis i lentament el fa lliscar d'un angle de la boca a l'altre. Els pèls es tenyeixen de carmí. Ells els mira, els submergeix a penes en l'aigua, alça la vista de nou cap al mar. Damunt els llavis de la dona queda l'ombra d'un gust que l'obliga a pensar: aigua de mar, aquest home pinta el mar amb el mar.

A. B.

[Oceà]

Pròleg

2008-05-05T18:00:00.000+02:00

No sé cridar ni et sé dir re a l'orella.
Vull viure sol,
no respirar cap aire.
Caure ofegat als ulls que em miren.
Morir clavant les dents al teu genoll.
Que em miren fent servei a la foguera.
Posaré seny i em llançaré a les brases.
Després viuré
tot sol amb el teu aire.
I aprendré a dir
aquestes tres paraules.

E. C.

[D'equivocar-se així]

2008-05-02T00:01:00.000+02:00

Deixar passar el temps,
sentir com passa,
escoltar-ne el silenci
com un acolliment, com un regal.

No parlar, no pensar,
no incomodar-se,
viure despresament el buit
sense inquietar-lo.

Mirar sense atenció,
com des de fora.
No fer preguntes
ni temptejar respostes.

No recordar després
ni tampoc oblidar
ni cercar el sentit
d'aquesta espera.

No esperar res tampoc.
No creure en els miracles
i acceptar-los i prou
quan ve que passen.

E. S.

Dona'm la mà

2008-04-23T12:29:00.002+02:00

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dona'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

J. S.-P.

[L'irradiador del port i les gavines]

Ecos (I)

2008-04-21T11:47:00.003+02:00

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

S. E.
[El caminant i el mur]

Res no et serà pres: vindrà tan sols
l'instant d'obrir
dòcilment la mà
i alliberar
la memòria de l'aigua
perquè es retrobi l'aigua
d'alta mar.

M. M. M.
[Raó del cos]

20 de abril

2008-04-19T13:06:00.002+02:00

20

2008-04-18T00:23:00.000+02:00

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virgina Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

F. F.

[Cançoner]

2008-04-16T14:53:00.002+02:00

¿Qué es lo que poseemos? Porque nada
nos hace propietarios de las cosas
o del tiempo, tener y no tener
su patrimonio de fugacidades.
Ahora alargo la mano,
toco el vacío a tientas.
Sólo es mía la fiesta de los ojos,
precaria y siempre a punto de apagar
sus guirnaldas de luz,
el recuerdo que vuelve a remotísimas
regiones, el amor,
la música que nadie más ha oído.
Lo que se da sin vuelta, porque sí,
todo lo que se pierde,
lo que se va a perder,
es cuanto poseemos.

C. P.

[Versos de Suabia]

12 d'abril

2008-04-14T18:12:00.004+02:00

(....) Podria tractar de distreure'm, ¿què en trauria? Distreure's és la cosa més avorrida del món. Més val quedar-se a casa i deixar-se anar a la tristesa; la tristesa, si una s'esforça a prendre-la amb calma, pot arribar a ser tan sedant com una pluja de primavera. Si sabéssim treure partit de les nostres tristeses, potser descobriríem que l'única felicitat possible en aquest món és una tristesa clara i resignada. Però hi ha moments que la tristesa ens mostra la seva expressió més repulsiva; hi ha moments que ni tristesa és, que no és més que buidor, eixarreïment, tedi de la vida, i aleshores.. Així i tot, la distracció és encara més buida i eixarreïda; la distracció ho asseca tot, ho marceix tot, al seu contacte. Perdona una vegada més que m'esbravi amb tu. Tu ets la comprensió en persona, el meu veritable germà; perquè, en veritat, ¿què tinc de comú amb en Llibert, fora de l'atzar de ser fills tots dos del mateix pare i la mateixa mare?

J. S.

[Incerta glòria]

2008-04-12T13:12:00.002+02:00

L'èxit és l'excepció que confirma el fracàs.

R. M.

2008-04-11T00:20:00.005+02:00

Perquè el caràcter d'un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l'oportunitat de poder observar com actua al llarg de molts anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d'egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l'afany d'aconseguir recompenses d'enlloc i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d'error, davant d'un caràcter inoblidable.

J. G.

[L'home que plantava arbres. Trad. d'I.-C. S.]

En la meva mort

2008-04-09T15:39:00.004+02:00

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles.

B. R.-P.

[Imitació del foc]

Rim

2008-04-04T00:01:00.002+02:00

Les velles del reialme que solien beure aiguardent
el tenyien de negre abans de beure'l.
Andersen

Era per estimar-te
que em vaig fer pobre,
tots dos fugint de casa
i tu d'escola.

Tu no tenies feina i
jo em vaig fer pobre,
te'm vaig fer barraqueta i
sentírem ploure.

Vam tremolar together
hiverns duríssims
dormint a les esquerdes
dels precipicis.

I un dia ja no hi eres,
et faltava una rima
i jo que tinc les meves
no la tenia.

Els meus versos tremolen,
els has tocat tots i ara
quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra,
tindrà la teva marca.

E. C. / P. C.

[La manera més salvatge]

Oci

2008-04-02T11:18:00.004+02:00

Ella dorm. L'hora que els homes
ja s'han despertat, i poca llum
entra encara a ferir-los.
Amb ben poc en tenim prou. Només
el sentiment de dues coses:
la terra gira, i les dones dormen.
Conciliats, fem via
cap a la fi del món. No ens cal
fer res per ajudar-lo.

G. F.

[Les dones i els dies]

Autobiografía

2008-03-31T10:00:00.002+02:00

Como el náufrago metódico que contase las olas
que faltan para morir,
y las contase, y las volviese a contar, para evitar
errores, hasta la última,
hasta aquella que tiene la estatura de un niño
y le besa y le cubre la frente,
así he vivido yo con una vaga prudencia de
caballo de cartón en el baño,
sabiendo que jamás me he equivocado en nada,
sino en las cosas que yo más quería.

L. R.

[Rimas]

Numerus dierum comparatur, ubi quaeritur pondus.

2008-03-29T09:20:00.004+01:00

Comptem els dies, quan els hauríem de pesar.

[Plini, Història Natural]

El remordimiento

2008-03-28T11:20:00.000+01:00

He cometido el peor de los pecados
Que un hombre puede cometer. No he sido
Feliz. Que los glaciares del olvido
Me arrastren y me pierdan, despiadados.
Mis padres me engendraron para el juego
Arriesgado y hermoso de la vida,
Para la tierra, el agua, el aire, el fuego.
Los defraudé. No fui feliz. Cumplida
No fue su joven voluntad. Mi mente
Se aplicó a las simétricas porfías
Del arte, que entreteje naderías.
Me legaron valor. No fui valiente.
No me abandona. Siempre está a mi lado
La sombra de haber sido un desdichado.

J. L. B.

[La moneda de hierro]

Gherardo Perini

2008-03-26T18:16:00.000+01:00

El Maestro me dijo:
-Este es el hito que señala el cruce de caminos, aproximadamente a dos millas de la Puerta del Pueblo. Ya estamos tan lejos de la Ciudad que los que de ella parten, cargados de recuerdos, cuando llegan aquí ya se han olvidado de Roma. Pues la memoria de los hombres se parece a esos viajeros cansados que, a cada alto que hacen en el camino, van deshaciéndose de unos cuantos trastos inútiles, de suerte que llegan al lugar en donde van a dormir con las manos vacías, desnudos, y se encontrarán, cuando llegue el día del gran despertar, como niños que nada saben del ayer. Gherardo, aquí está el hito. El polvo de los caminos blanquea los escasos árboles que hay por el campo como miliares de Dios; cerca de aquí hay un ciprés cuyas raíces se hayan al descubierto y al que le cuesta vivir. Hay también una posada, y a ella acuden las gentes a beber. Supongo que las mujeres ricas, a las que tienen vigiladas, vendrán aquí entre semana para entregarse a sus amantes y que los domingos, las familias de obreros pobres considerarán una fiesta poder comer en ella. Supongo todo esto, Gherardo, porque en todas partes ocurre lo mismo.

No voy a ir más lejos, Gherardo. No te acompañaré más porque el trabajo apremia y yo soy un hombre viejo. Soy un viejo Gherardo. En ocasiones, cuando quieres ser conmigo más tierno que de costumbre, llegas a llamarme padre. Pero yo no tengo hijos. Jamás encontré una mujer que fuera tan hermosa como mis figuras de piedra, a una mujer que pudiera permanecer inmóvil durante horas, sin hablar, como algo necesario que no precisa actuar para ser, y que me hiciera olvidar que el tiempo pasa, puesto que ella sigue allí. Una mujer que se dejara mirar sin sonreir ni ruborizarse, por haber comprendido que la belleza es algo grave. Las mujeres de piedra son más castas que las otras y sobre todo más fieles, sólo que son estériles. No hay fisura por donde pueda introducirse en ellas el placer, la muerte o el germen del hijo, y por eso, son menos frágiles. A veces se rompen y su belleza permanece por entero en cada fragmento de mármol, igual que Dios en todas las cosas, pero nada extraño entra en ellas para hacer que les estalle el corazón. Los seres imperfectos se agitan y se emparejan hasta complementarse, pero las cosas puramente bellas son solitarias como el dolor del hombre. Gherardo, yo no tengo hijos. Si yo tuviese de verdad un hijo, no se parecería a la imagen que me habría formado de él antes que existiera. De ahí que las estatuas que yo hago sean diferentes de las que había soñado en un principio. Pero Dios se ha reservado para sí el ser creador conscientemente.

Si tú fueras mi hijo Gherardo, no te amaría más de lo que te amo, sólo que no tendría que preguntarme el por qué. Durante toda mi vida busqué respuestas a unas preguntas que quizá no tengan contestación, y excavaba en el mármol como si la verdad se encontrara en el corazón de las piedras, y extendía unos colores para pintar unas paredes, como si se tratara de tocar simultáneamente unos acordes con un fondo de silencio demasiado grande. Pues todo calla, incluso nuestra alma, o bien es que nosotros no oímos.

Así que te vas. Yo no soy ya lo bastante joven para darle importancia a una separación, aunque sea definitiva. Demasiado bien sé que los seres a quienes amamos y que más nos aman nos abandonan sin que nos demos cuenta a cada instante que pasa. Y así es como se separan de sí mismos. Aún estás sentado en ese tronco, y crees estar todavía aquí, pero tu ser, vuelto hacia el porvenir, ya no se adhiere a lo que fue tu vida, y tu ausencia ha comenzado ya. Ciertamente comprendo que todo esto no es sino una ilusión, como todo lo demás, y que el porvenir no existe. Los hombres que inventaron el tiempo han inventado después la eternidad como contraste, pero la negación del tiempo es tan vana como él. No hay ni pasado, ni futuro, tan sólo una serie de presentes sucesivos, un camino perpetuamente destruido y continuado, por el que avanzamos todos. Tú estás sentado, Gherardo, pero tus pies se apoyan ante ti en el suelo con una especie de inquietud, como si iniciaran ya un camino. Estás vestido con esas ropas de nuestra época que resultarán horrorosas o simplemente extrañas cuando haya pasado este siglo, pues los ropajes no son sino la caricatura del cuerpo. Yo te veo desnudo. Poseo el don de ver a través de la ropa, el resplandor del cuerpo y supongo que de esa misma manera verán los santos las almas. Es un suplicio, cuando los cuerpos son feos: cuando son hermosos, es un suplicio también pero diferente. Tú eres hermoso, con esa belleza frágil asediada de todas partes por la vida y el tiempo, que acabarán por apoderarse de ti, pero en este momento, tu belleza es tuya y tuya seguirá siendo en la bóveda de la iglesia donde pinté tu imagen. Incluso si algún día, sólo te presentara tu espejo un retrato deformado en el que no te atreves a reconocerte, siempre habrá en algún sitio, un reflejo inmóvil que se te parecerá. Y de esa manera inmovilizaré yo tu alma.

Ya no me amas. Si consientes en escucharme durante una hora es porque se suele ser indulgente con aquello a quienes pensamos abandonar. Tu me ataste y ahora me desatas. No te censuro Gherardo. El amor de un ser es un regalo tan inesperado y tan poco merecido que siempre debemos asombrarnos de que no nos lo arrebaten antes. No estoy inquieto por los que aún no conoces y hacia los cuales vas, que quizá te estén esperando: el hombre a quienes ellos van a conocer será distinto del que creía conocer yo y al que imagino amar. Nadie posee a nadie. Y al ser el arte la única posesión verdadera, es menos gratificante apoderarse de un ser que recrearlo. Gherardo, no te confundas respecto a mis lágrimas: más vale que aquellos a quienes amamos se vayan cuando aún nos es posible llorarlos. Si te quedaras, puede que tu presencia al superponerse, debilitara la imagen que deseo conservar de ti. Así como tus ropajes no son más que la envoltura de tu cuerpo, tú no eres para mí sino la envoltura del otro, del que yo he extraído de ti y que te sobrevivirá. Sólo se posee eternamente a los amigos de quienes nos hemos separado.

M. Y.

[El Tiempo, gran escultor. Trad. de Emma Calatayud]

2008-03-24T15:10:00.000+01:00

Así fueron pasando los días, fluyendo del tiempo puntuales, monótonos, sin un fallo. Y yo seguía esperando sin tener una conciencia clara de qué era lo que esperaba. Tal vez mi retorno a un equilibrio interior, tal vez algo grande, tremendo inesperado, algo indeterminado, deseable por su misma imprecisión. En el fondo tenía esperanzas de sanar por dentro; de que el tiempo y la naturaleza fuesen debilitando las profundas roderas que en mi ánimo imprimiese el carro de la muerte; de poder decir algún día "he sido un loco" y reírme hasta desmayarme de mi locura; he de poder decir al mundo con una risa de oreja a oreja: "Señores, yo jamás pensé en casarme y hoy aquí me tienen: quince hijos en veinte años." Pero atrás de todas estas esperanzas imprecisas y vagas, que ni aun a mí mismo conscientemente osaba confesarme, me atormentaba una idea fatalista: "el hombre puede cambiarlo todo, me decía, transformarse hasta físicamente, enmendar su vida, sus instintos, sus costumbres, pero jamás podrá modificar la luz que porta dentro de sí y a cuya claridad examina la mesmedad de su paso. El hombre libremente puede elegir su camino, pero no puede alterar su voluntad la luz bajo la cual camina."
En tanto, seguía esperando. ¿Qué? No lo sé. Algo indefinible, inconsciente. Pero seguía esperando.

M. D.

[La sombra del ciprés es alargada]

17

2008-03-20T08:28:00.000+01:00

Bé sé jo que, a la llarga, enc que no ho pugui admetre,
si ens en fan caramulls, les alegries
quasi bé no es veuran al costat de la vasta
collita de dolors.
Per més que vulgui,
el final serà aquest. Tots els dies ajuden
a que això sigui així, deixant caure, en filera,
la dosi de confusió que, enmig de tot, ens salva.
Sí, tot això jo ho sé. Com bé sé que, enc que no ho digui,
el desencant final, per més que hi pensi,
em trobarà desprevengut sense una eina que em valgui.
Serà com ha de ser. D'aquest goig d'ara,
que serà fonedís, no n'hauré ni vestigis
per poder anar, llavors, amb arqueologies
dins el gruix del temps. Així ho sé i em faig càrrec
acceptant tot l'engany que, al darrer, em correspongui.
Però tu com si res:
tu, segueix existint, ignorant les resultes.
Exulta, viu, confon-me!
Fes amb mi més tirades
del camí cap a enlloc que, en resum, sé que és viure.
Haurà valgut la pena, si l'hem fet plegats.

M. A. R.

[Llibre de benaventurances]

Prefaci

2008-03-18T19:47:00.002+01:00

L'artista és el creador de coses belles.
L'objectiu de l'art és revelar-se i ocultar l'artista.
El crític és aquell que pot traduir a un altre estil o a un altre material la seva impressió de les coses belles.
La crítica més alta, igual que la més baixa, és una forma d'autobiografia.
Els que troben sentits lletjos en coses belles són uns corruptes sense encant. És un error.
Els que troben sentits bells en coses belles són els cultes. Per aquests hi ha esperança.
Els escollits són aquells per qui les coses belles només signifiquen la bellesa.
No hi ha llibres morals o immorals. Els llibres estan ben escrits o mal escrits. Res més.
L'antipatia del segle XIX pel realisme és la ràbia de Caliban en veure's la cara en un mirall.
L'antipatia del segle XIX pel romanticisme és la ràbia de Caliban en no veure's la cara en un mirall.
La vida moral de l'home és un dels temes de l'artista, però la moralitat de l'art consisteix en l'ús perfecte d'un mitjà imperfecte.
No hi ha cap artista que vulgui demostrar res. Fins i tot les coses verdaderes es poden demostrar.
No hi ha cap artista que tingui afinitats ètiques. En l'artista les afinitats ètiques són un manierisme d'estil imperdonable.
No hi ha cap artista que sigui mòrbid. L'artista ho expressa tot.
Per l'artista, el pensament i el llenguatge són instruments d'un art.
Per l'artista, el vici i la virtut són materials per l'art.
Des del punt de vista de la forma, el model de totes les arts és la del músic. Des del punt de vista del sentiment, el model és l'ofici de l'actor.
Tot art és a la vegada superfície i símbol.
Els que van més enllà de la superfície corren un risc.
Els que llegeixen el símbol corren un risc.
El que l'art realment reflecteix no és pas la vida, sinó l'espectador.
La diversitat d'opinions sobre una obra d'art demostra que es tracta d'una obra nova, complexa i vital.
Quan els crítics discrepen, l'artista està d'acord amb si mateix.
Podem perdonar algú que creï una cosa útil sempre que no l'admiri. L'única excusa per crear una cosa inútil es admirar-la moltíssim.
L'art sempre és perfectament inútil.

O.W.

[El retrat de Dorian Gray, traducció de l'anglès de Jordi Larios]