Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare –que ho comprèn tot– fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d'ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L'alcohol em fa molt de mal... però tinc tanta set! A més, m'acosto a l'alcohol amb una mena d'il·lusió que m'abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d'atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l'esperit us haguessin crescut desmesuradament! L'esperit se'm fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.
J. P.
[la continuació aquí]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Avui, 8 de juny subscric aquestes paraules com si me les haguessin robat de la meva ment, com si les acabés d'escriure jo.
L'esperit se'm fa còmplice de la il·lusió,sí, però a vegades la il·lusió és tan efímera, i tan lleu...
Publica un comentari a l'entrada